18 octubre, 2012

Recaredo: el cava del pare, el cava de l'avi

Josep Mata Capellades al 1962 any de la primera collita del Reserva Particular de Recaredo
Hivern de 1962. Josep Mata Capellades, al pati del celler. Sembla que pensi "any de neus, any de béns". És l'any de la primera collita d'una nova idea, d'un pas més (tants n'ha fet des de 1924) cap a la definició de Recaredod'una manera de treballar personal i, sovint, diferent. En qualsevol cas, la seva. Macabeu i xarel.lo. Fermentació d'una part del most en bocois de fusta de roure. Vocació de transmetre el valor del pas del temps en una ampolla: no volem arribar exhausts al darrer moment. Volem una vellesa elegant, digna, desperta, sense bastons i amb l'orgull de qui pot dir que ha arribat amb salut al gran final. Frescor, acidesa i expressió natural del temps. En una ampolla. Terrer. Subtil complexitat d'un naixement meditat que l'ampolla anirà moldejant, treballant, allargant, ampliant amb matisos insospitats. A la penombra de la cava, sota terra, a temperatura ambient, en silenci i amb discreció, sents com la natura et parla a cau d'orella i et diu: espavila't, que si em dones, et tornaré!

Reserva Particular de 1984. "El cava del pare" diu el seu fill Antoni. "Cada vegada que al celler, per visites, s'obre un 84, sempre dic que m'avisin perquè és la collita del pare. En aquesta collita, el pare sempre hi és present. Va morir el 87, però al 85, quan es va embotellar, hi era i les decisions van ser seves". "Entre el 84 i el 91 no hi ha res guardat", afegeix en Ton, fill de l'Antoni i nét del Josep. "El 84 el va fer l'avi. És el cava de l'avi". En queden 51 ampolles al celler. Brisa. Mares. Regalèssia. Acidesa impressionant. Quan el vam tastar (la nit del 15 d'octubre de 2012) estava millor que molts dels joves. Fresc i viu encara. Aromes de ca l'apotecari. "Suc d'ortiga, boca seca, record profund", identificava en Josep Roca. Vellesa càlida. Mínima bombolla convertida en seda, al nas i al paladar. Una dimensió diferent del cava, més enllà de la feixuga de l'espai-temps que, sovint, ens toca viure.

Reserva Particular de 1991. Entre el 91 i el 96, els quatre cosins (fills de l'Antoni i el Josep), Carles, Jordi, Josep i Ton, s'incorporen al celler. En Josep comença el 91. Any important, doncs: la tercera generació! 64 ampolles en queden. Collita especial, que va entomar molta pluja i temperatures fresques a l'estiu. Autòlisi molt present. Fusta seca. Perfil oxidatiu noble i notable. És el més "sanluqueño" de tots. "Riquesa integral, solatge", apunta en Josep Roca. "El fons de la bóta". Altre cop, la vellesa altiva i orgullosa. Aquest ja va amb bastó, però mostra encara la seva fermesa de fusta en guant de vellut.

Reserva Particular de 1993. En Ton defineix Recaredo com un "projecte jazzístic, un projecte lliure". Continua la simfonia dels taps: en Federico i en Jordi treballen ràpid i bé. És l'any del pare i del tiet. Aboquem el nas el meu company de tast, en Joan Arboix, i jo. Ens mirem l'un a l'altre, com dient "collons!"  Cap dels dos no havia tastat el 1993 abans. És, de llarg, el més especial de la nit, el que ofereix més contrastos i harmonies diferents. Autòlisi pronunciada. Anís estrellat. Més vinós que els seus germans. Té un mínim toc animal, de mesc. Safrà sense torrar. Ras-el-Hanout i, al mateix temps, flor de til.ler. "Reducció, fósfor", apunta en Roca. Buquet dels "garnis"  i un punt, al mig de Sant Sadurní, on han anat a trobar-se Unter den Linden i Essaouira. Molt especial.

Reserva Particular de 1996. L'any que en Ton comença com a professional a Recaredo. Anyada de bona aigua, temperatures fresques, estiu amable i gran verema. "La sort dels novells!", diu en Ton. Beneïda anyada: gairebé tothom la considera la més rodona de la nit. Avellana torrada. Pa torrat. Fonoll marí (un punt de sal...). Clau d'espècia. Terra i arrel. Tè verd de primera collita. Ascètic. Sec. Amargós. Rebotiga d'apotecari. Impressiona aquest sagal de 16 anys.

Reserva Particular de 1999. Any especial per a Recaredo. 75 anys de la fundació (al 24) i primera collita de Turó d'en Mota, un cava que trenca tots els paràmetres coneguts a la DO Cava. Comença a ploure menys i els estius són més càlids. Collita profunda, "tel.lúrica" la defineix en Ton. És un vi més delineat, entra com una glopada d'aire fresc, perfilat. Acer. "Pur, directe, precís", apunta en Josep Roca. Es nota la fusta. Hi ha frescor i autòlisi al mateix temps. Civada torrada. Amargor varietal i ginesta en flor. Sol i calor. Sona a Penedès de cap al Garraf, més proper al mar.

Reserva Particular de 2001. Gairebé el més jove de la casa! Acaba de sortir el Reserva Particular 2002 al mercat però a aquest 2001 (no oblidem que Turó d'en Mota 2001 encara dorm el son dels justos i sortirà després que el 2002!) se li noten totes les virtuts de l'edat segona: cítric. Aromàtic intens. Seda al nas i al paladar. Setí. Energia pura. Fonoll. Ginebró. Albercoc. Amargor vegetal en boca. El tacte de la pell de préssec. "Llum intensa", conclou Josep Roca. Amb el temps, serà una gran anyada.

Tardor de 2012. Antoni i Josep Mata Casanovas han convocat els amics al celler. 50 anys d'una revolada. Les coses han canviat una mica. Per fora. Per dins, en esperit, tot segueix igual: ells, la segona generació, donen el relleu a la tercera (Josep, Carles, Jordi, Ton i la presència imprescindible de Joan Rubió), i Recaredo segueix creixent. Per dins, no per fora. Les idees són més clares que mai: tradició, respecte  per la naturalesa, fidelitat al terrer, cava sense sucre afegit, llarguíssima criança, suro natural, aclarit i desgorjat a mà i a temperatura ambient. Ton Mata ha introduit els vins. Josep Roca els ha begut i explicat, també des de dins i en penombra. Amb sentiment i emoció, d'una manera visceral. Omar Sosa també els ha begut i els ha explicat, però al piano. A Omar l'he sentit més que escoltat. Amb els ulls tancats i l'estómac obert. No sóc capaç de descriure com retruny, encara, la seva música dins meu. Tot plegat: vi, esforç, treball, paraules, música, temps, energia que fuig del moment per integrar-se en una línia que sempre és perquè ja ha estat i serà.

A Recaredo, ho sabem, seguiran si fa no fa. Compromís. Delicadesa. Finor. Elegància. Envelliment. Discreció. Terrer. Dins d'una ampolla i en forma de cava. Quin privilegi poder portar-ho a una copa de tant en tant. Beure-ho i sentir-ho. Formen part del meu patrimoni sentimental. A casa, jo també sóc de la tercera generació que els beu. I la quarta, els meus fills i les filles dels meus germans, ja l'han tastat! Que sigui per molts anys!
50 anys de Reserva Particular de Recaredo La foto de l'encapçalament, de Josep Mata Capellades, me l'han proporcionat els amics de Recaredo. Les cites "entre cometes" de les presentacions als vins de Josep Roca, les reprodueixo amb el seu contentiment.

Postscriptum. He escrit aquest text durant tres dies. Fins avui, que penso que ja es pot publicar, no m'he adonat que coincideix (la data, 18 d'octubre de 2012), amb el novè aniversari de la mort de Manolo Vázquez Montalbán allà on dormien els seus ocells. El Toni Falgueras em recordava, la nit de la celebració, que el primer viatge a Recaredo el fa ver en companyia de Nèstor Luján i de Manolo Vázquez Montalbán. Recaredo era el cava preferit del Manolo. Sempre en el record. Etern.

10 comentarios:

Individu Vins dijo...

Amic Joan,

no sé si exsiteix la sana, o tota es insana, però l'enveja que em corre de cap a peus, no la pots imaginar.
Sent un fidel amant i consumidor de Recaredo, mai he tingut la possibilitat de fer-me amb algunes ampolles tan experimentades. Carai!

Jo, als nois de Recaredo, els agraeixo les maravelles que elaboren, i el fet que mai han tractat al consumidor com a un imbècil susceptible de ser enganyat; no han utilitzat eufemismes afrancesats per vendre una cosa que té nom en català, ni han fet còpies barates de Champagnes.
A aquest gent de Recaredo els presuposo una personalitat a prova de modes, i es mereixen un homenatge com el que els fas, Manolo inclòs.

Un post preciós per una gent que se'l ha guanyat a pols.

salut!

Joan Gómez Pallarès dijo...

Tot i que hi havia força gent, va ser una sessió espectacular i molt intensa. Per beure aquests vins sempre he pensat que és millor la tranquil.litat. Però hi ha haver un detall que va ajudar, si més no a mi: quan es bevia el vi i s'esoltava la música de l'Omar Sosa, les llums s'esmorteïen i quedàvem en una mitja penombra. Jo vaig pensar que era molt bona idea, va ajudar a concentrar-me tot i haver-hi gent.
Sens dubte, poder tenir el privilegi de l'amistat dels Mata i d'en Joan Rubió em permet moments màgics com aquest. La segona generació ha fet el que havia de fer i molt ben fet. I la tercera, amb unes idees quem en part segueixen les de la segona, hi ha afegit el conreu integral. Ja no estem parlant, només, que tinguin la certificació ecològica i, ara, la biodimàmica. Estem parlant del que planten entre ceps i del que fan amb tot plegat. Harmonia seria una bona paraula per a ells. Tot i estar en territori "advers" (si més no des d'un punt de vista biodinàmic, moltes vinyes no tenen la milor companyia), segueixen endavant, amb criteri i idees clares. Amb l'estudi, a més, de les dades de l'impacte del que fan sobre els sòls i els vins, saben si van bé o han de canviar alguna cosa. Són, en el conjunt del que jo conec, un exemple quasi-únic i preciós. I a més, els caves que fan m'agraden molt.
I quan el Toni Falgueras m'explicava la història dle primer viatge seu a Recaredo (venien de Gelida), gairebé arrossegats (ell i el Luján) per MVM, que tenia Recarerdo com a cava preferit, gairebé no mo creia...He anat escrivint i polint i he esperat a avui, és clar.
Salut!
Joan

Víctor Franco dijo...

Com a lector, les teves evocadores paraules m'han fet reviure aquella memorable jornada viscuda l'any 2010 amb la família Mata i en Joan Rubió. Moltes vegades em penedeixo de no haver-ho posat negre sobre blanc relatant la jornada viscuda però he de reconèixer que aquella visita a les vinyes i al celler em va trasbalsar els meus ciments organolèptics, descobrint un univers nou d’autòlisis i descomposició terpènica equilibrada, assolint per a mi uns nivells de plaer màxim.

I sí extrapolo el que vaig sentir aquell dia amb l'experiència que relates, amb els afegits qualitatius de les composicions d'en Omar Sosa, les paraules d'en Josep Roca i la magnífica companyia, no puc més que imaginar-me en el nirvana absolut del vi.

Amic Joan, gràcies per compartir amb nosaltres aquesta fantàstica vetllada.

I a la família Mata, què dir-li? A seguir així per molts anys, amb les idees clares i l’exigència per la qualitat ben afinada.

Una abraçada.

Joan Gómez Pallarès dijo...

Realment també va ser un dia especial, sí senyor. Avui estava repassant el nou llibre del Jordi Melendo, amb una bona presentació de moltes de les nostres maisons i vignerons preferits de la Champagne i pensava "els Mata van ben bé pel cami!"
Però els valors afegits de dilluns passats hi eren: no només la música de Sosa i la paraula de Roca. També van aconseguir que tota la familia hi fos. Hi veure la segona generació allà, veure tots els cosins de la tercera i el Joan, veure agafar el micro al pare del Ton per parlar del 84...tot plegat va ser molt gran, sí senyor.
Vaig sortir d'allà convençut que no podria escriure res...però després se'm va acudir la idea de la línia del temps, del 1962 al 2012, i com que tenia tantes notes preses del que va dir tothom i del que vaig sentir jo, no ha estat tan difícil al final.
M'agrada que ho hagis disfrutat encara que sigui així. Les nostres ampolles, amb tot, ja no ens les treu ningú!
Abraçada,
Joan

Juancho dijo...

Siento mucho no haber podido asistir pero lo he vivido con tu texto que es pura poesía en prosa... Felicitats!!

Joan Gómez Pallarès dijo...

Qué pena que no pudieras venir, Juancho. Sin duda, un día para tipos como tú.
Un abrazo,
Joan

jordi dijo...

De debò quatre generacions bevent Recaredo? Definició (idiosincrática) de què és 'cultura vinícola': "quatre generacions bevent el mateix vi". Fantàstic, quina enveja.
Salut,
Jordi M.

jordi dijo...

idiosincràtica, volia dir...

Joan Gómez Pallarès dijo...

Sí, Jordi, sí. El meu avi (i la rest ade la familia, és clar) el bevia, el meu pare també, jo també i el meus fills també el beuen. Bé, ells, de moment, es mullen els llavis, que diem en català! El gran ja en beu una mica més. La qüestió de la cultura vinícola és, com tantes altres coses, qüestió de temps i de voluntat. L'edat hi juga, és clar...I jo la tinc!
Salut,
Joan

Joan Gómez Pallarès dijo...

I accent i correcció recollides!
Joan

Publicar un comentario