05 junio, 2012

L'harmonia amb la terra

Pèsol garrofal amb gamba i butifarra
Dues comarques (el Maresme i el Penedès), quatre productors (en Nani de Fruites i Verdures Horta Graupera i en Josep Mª Pujol Busquets d'Alta Alella, d'una banda; i la Maria Grau de Cal Tinons i en Ramon Parera i en Jordi Arnan, del Celler Pardas, de l'altra) i una idea que permetessin la simbiosi, l'electròlisi entre tots ells: el producte, el vi i l'harmonia, pensat, parit, servit per César Cánovas i Sergi de Meià, de Monvínic. Hores de trobada i de conversa entre ells, de gravació (que, ara per ara, encara no puc oferir-vos) van acabar com acaben les coses importants en un país com cal: un bon plat a taula i un bon vi a la copa. Alguns privilegiats vam poder reproduir, un temps després i a la taula de Monvínic, l'afortunat agermanament. Les verdures i fruites de Llavaneres, els vins d'Alella, les pulardes de Pacs del Penedès i els vins de Torrelavit van ser els protagonistes. El cel i la terra hi van posar la seva part. L'aigua del mar (salada o passada pels núvols) va ser la convidada imprescindible. Les persones que trepitgen camps i turons van catalitzar-ne el fruit i les que manegen el foc i coneixen els vins exerciren de demiürgs. Una atmosfera i una experiència que ens va endreçar una mica el món, ens el va fer menys caòtic i ens va permetre pensar com i per què fem les coses.
Pularda capada amb bolets de sant Jordi i Múrgules
L'harmonia amb la terra neix de la consciència de moments com aquest. Pensareu que n'hi ha prou amb menjar i beure. No n'hi ha prou. No per a mi, espectador d'un teatre digne de faunes, nimfes i silens. No per al Nani, que exhibeix amb orgull les mates de pèsols garrofals de Llavaneres, n'engruna amb parsimònia el tresor i explica com aquella terra formarà part per sempre més d'aquell cel i d'aquell mar: la familia ha decidit que el conreu, no la construcció, seguirà sent la seva vida. No per al Josep Mª, que va decidir des del primer moment (el celler és de tradició recent) que mimaria els turons que l'acollien, que n'estudiaria amb precisió d'entomòleg els raïms (pansa blanca i mataró com a varietats locals)  i en faria allò que l'evidència i la raó li anessin marcant. Ell, com tots els seus companys de viatge, segueixen (sobretot si no l'han llegit!) el precepte de Virgili al llibre fundacional del camp, les Geòrgiques: felix qui potuit rerum cognoscere causas, "feliç aquell que ha pogut conèixer el perquè de les coses (de la natura)". No n'hi ha prou, tampoc, per a la Maria de Cal Tinons (a Pacs del Penedès) que, com ningú, va saber escoltar què li deia i demanava la terra i ha sabut tornar-li amb un respecte, una intensitat i una devoció que aixequen el somrís de la complicitat absoluta. No n'hi ha prou, és clar, pel Ramon i el Jordi, de Pardas, que van decidir vinclar l'esquena davant dels ceps vells, autèntics, de xarel.lo i de sumoll, i els van retornar la dignitat i la saviesa que ells mateixos havien començat a oblidar.
Maduixetes del Maresme, gelat de mantega, infusió d'hibisc, tè de roca
No n'hi ha prou, tampoc, pel Sergi de Meià, que té la capacitat d'inventar-se, mestre suprem en el maneig del foc i dels seus temps, uns pèsols tan senzills i sucosos com la terra mateixa del Maresme és; o una pularda amb bolets de Sant Jordi i múrgoles que podria haver estat el plat vivificador d'Eurídice, si Orfeu, desgraciat, no hagués mirat enrera (i si la sortida de l'Avern hagués estat vora Pacs, és clar); o pel César Cánovas que té la capacitat de descobrir les aliances ocultes entre plats i vins i la gosadia dels més valents: Collita Roja 2010 com a aperitiu marca un àpat de la millor manera possible. On és el sostre, on el límit d'un celler? A la finca. Als ceps. (Punt). Quan en César va obrir l'ampolla i les aromes del vi van ocupar la sala (no exagero), tots vam saber què hi fèiem allà: sinceritat, aspror, terrer, rusticitat, austeritat, matisos al marge de les modes. El vi dels pares i dels avis, avui. I no n'hi va haver prou pel Pol Contreras, mestre pastisser, que va arrodonir la nostra experiència extàtica amb unes maduixetes de Llavaneres amb gelat de mantega, coriandre, pebre llarg ratllat i infusió de te de roca. Aquestes postres còsmiques (ho tenien tot) em van dur a la reflexió final: el que hem estat i el que som es projecta cap al que serem en accions com la que en Nani, en Josep Mª, la Maria, en Ramon i en Jordi, en Sergi i en César van pensar i executar. Som el que mengem i bevem i ells, amb la seva feina diària, ens ajuden a entendre millor per què és tan important conservar, fer créixer  i difondre la nostra harmonia amb la terra. Perquè som el que mengem i bevem.

Dues visions complementàries les podeu trobar a cal Francàs i a cal Regol.

2 comentarios:

Cuina Cinc dijo...

inspiració divina i maridatge de comarques:))
les múrgoles que rebones són!

Joan Gómez Pallarès dijo...

Cuina d'homes amb productes de la Terra i inspiració divina. Sí! Només ens va faltar poder tenir en directe els protagonistes. Vam veure una gravació molt ben feta i interessant però va mancar caliu humà. I les múrgoles amb alguna flor de contrapunt àcid...!!!??? Salut, Joan

Publicar un comentario