21 abril, 2011

La felicitat possible, la felicitat trobada

La Sara Pérez va afirmar, fa anys en una entrevista, que va aprendre més a fer vi estudiant filosofia que no enologia. Jo encara no la coneixia. Havia begut algun vi seu (estic parlant de fa més de set anys) i no em deia res especial més enllà d'allò de connectar amb les arrels del nou Priorat (el seu pare i el seu sogre són al pinyol de la recreació de la zona). Amb els anys, hem canviat molt, tant ella com jo. Jo he anat entrenant els meus sentits i la meva manera d'escriure, he begut i estudiat (sí, estudiar és el verb) vins de tot el món, però sobretot de casa nostra, i, per bé i per mal, he educat un criteri, un punt de vista. Des de fa cinc anys, a més, intento explicar-lo...Per bé i per mal, doncs, he de lluitar ara sovint contra aquest criteri perquè sempre que bec un vi (sigui conegut o no), no vull ser injust amb ell i no el vull beure amb cap apriorisme al cap, al nas i al paladar. Però el criteri, el punt de vista hi és...

I què diu aquest punt de vista? Doncs ben senzill: la feina del pagès que té raïm als seus camps ha d'estar el més arrelada possible a la tradició de la seva terra. La seva feina ha de ser tant respectuosa com sigui possible amb la vida que dona vida als ceps. I el seu vi ha de transmetre, tant com sigui possible, les característiques del seu territori. Això té implicacions en el tipus de raïms que es treballen, en la viticultura que es fa a les vinyes i en la feina que converteix el most en vi. Hi afegiré dues coses que no sempre tenen a veure amb la qualitat final del vi, però que jo aprecio especialment: quanta menys intervenció humana i més respecte per la feina que, d'una manera natural, desenvolupa la vinya en el seu entorn, millor. I un adjectiu que, ho reconec, està per complet passat de moda: quant més control tingui el viticultor sobre tot el procés que acaba duent un raïm a l'ampolla, millor. Hi incloc la venda! D'això se'n diu fer una feina artesana, en català: una persona que respecta les tradicions del seu entorn, que les coneix, reconeix i usa i, sobretot, que les mecanitza el menys possible. Una persona que controla tot el procés i és capaç d'explicar-lo.

Sara Pérez o de l'essència del Priorat, foto de Malena Fabregat

L'objectiu és clar: el pagès que té raïms als seus camps és en una posició privilegiada per mantenir i enfortir el vincle amb la natura que l'envolta. El que més aprecio en una ampolla, encara que tècnicament no sigui una meravella, és saber trobar-hi la natura d'on procedeix. Amb les menys trampes possibles, de la forma més descarada i descarnada possible. El vi que més m'agrada m'ha d'emocionar i m'ha d'explicar d'on ve. Ha de fer-ho, a més, sense cridar, en diàleg suau i reposat. La Sara Pérez, d'una manera per complet natural i espontània, però molt meditada al mateix temps (tal i com treballa la natura, tal i com és ella mateixa), ens va explicar d'on ve, on és i on vol arribar. Sense moure's del Priorat i formant part, ara, d'una manera íntima i profunda de la comarca. Ens va explicar com hem trencat el diàleg entre home i natura. Com, del diàleg, hem passat al monòleg dèspota de l'home contra la natura. Ens va explicar com l'home ha decidit, després de segles de viure amb la natura, buscar la felicitat fora d'ella. Ens va descriure com ella, ara, perquè forma part del paisatge i s'hi ha integrat plenament, pot restablir aquest diàleg.

Ens va explicar com, al Priorat i a cops de pedra, ha après que no es pot dominar la natura, que no s'ha de dominar la natura. Ens va explicar que la vinya, quan ella va començar a treballar-hi, era fràgil perquè depenia per complet del que la Sara li donava. No tenia vida pròpia...Va decidir passar al conreu ecològic i fer que la vinya comencés a trobar les seves pròpies maneres de defensar-se. Com sempre havia passat, la vinya va "tornar a classe" per aprendre a ser ella mateixa. Van ser dos anys molt durs, d'extrema debilitat, de crisi regeneradora i curativa. De pors, tant de la Sara com de la vinya. Fins que va arribar la tercera primavera. La vinya havia canviat. I la Sara amb ella: les textures eren diferents, les olors també. La Sara mateix havia canviat amb la seva terra: ara començava a sentir que formava part del paisatge. Va arribar la setena primavera i un exèrcit de fauna autòctona es va arrenglerar amb la Sara per treballar junts, ella, ceps i insectes i animals. El cercle virtuós, el cercle de la perfeccció, començava a tenir sentit de nou: cereals, bosc, vinya, animals, petits cercles tots ells dins del cercle de la producció del raïm i del vi que han fet que la connexió s'hagi restablert i que el diàleg hagi recomençat. La Sara sap escoltar de nou les mil paraules de la natura. Pot intervenir en la viticultura, pot fer-ho en el paisatge, però els seus ceps prefereixen parlar amb ella abans que els toqui massa. Al celler acabarà passant el mateix. La Sara, ara, embotella petites dosis de natura, petites porcions de Priorat, petites gravacions del seu diàleg permanent amb ell. I té l'esperança (li veig als ulls), encara que la formuli com una pregunta, que els que bevem els seus vins poguem sentir aquestes veus, assaborir aquesta melodia i, fent-ho, poguem ser una mica més feliços: sent-ho, li tornarem a la natura allò que, d'una manera tan generosa (i amb la Sara de demiürg), ens ha ofert. I completarem, de nou, el cercle.

El dia de la xerrada de la Sara, dia de fruita, amb la lluna en quart creixent des de feia un parell de dies, amb la terra i la llum del Priorat dominant-ho tot, vam beure una copa de Mas Martinet 20007: terra i pedra foguera. Brots de grosella negra i matoll. Farigola i agulla de pi.

La foto de la Sara, feta durant el debat, és de Malena Fabregat, qui ens ofereix, a més, un gran complement a aquest post mateix.

12 comentarios:

Antonio dijo...

Bravo, xenial, Molt bé!!!

J. Gómez Pallarès dijo...

Muchasgracias, Viticólogo? Cómo andáis por mi amada Galicia? Toudo bem? (ya no sé si es gallego o portugués o nada esto...).
Un abrazo,
Joan

http://viticulturista.blogaliza.org/ dijo...

Portugués o galego da igual, acabo de llegar de los Arribes del Duero atravesando de vuelta el sur de la Gallaecia, norte de Portugal.
Grandísima entrada, con un peso y una densidad que solo los creadores, los sensibles o la "vanguardía" son quienes de ver... con el tiempo los demas.
Unha aperta

J. Gómez Pallarès dijo...

Habrás tenido grandes encuentros (y algún desencuentro, claro) con los vinos de los Arribes, de prieto picudo, de juan garcía...qué falta tengo de que lleguen más cosas de esas por aquí. Y qué tierras!!!
En fin, me alegra que hayas disfrutado con la lectura. Yo disfruté de veras con la charla de Sara y pensando y escribiendo después este post.
A cuidarse!
Joan

Antonio dijo...

Me gustó el modo de vida tradicional.
Trajé quesos y unos cuantos vinos,todos de Juan Garcia salvo uno de touriga nacional.

Antonio

J. Gómez Pallarès dijo...

Pues ya irás contando, compañero. Esa zona norte de Portugal apenas la he pisado una vez, aunque la he recorrido con un estupendo libro, hace ya unos años, de Julio Llamazares sobre Tras-os-Montes.
Saludos,
Joan

Malena dijo...

Hola Joan!
me resulta de vital importancia llamar la atención sobre que el pagés sea parte del paisaje y del trabajo y que nosotros los consumidores también somos parte del proceso, somos los predicadores de unas maneras de hacer. Y lo que fue bueno del encuentro en Santa Mónica fue hablar de cómo desde el espacio urbano participamos del paisaje y lo intervenimos. Cada vez pienso más en las vidas biodinámicas (permítaseme la palabra como apoyo). ¿Se puede defender una manera de hacer desde la ira, desde el enfrentamiento constante, la queja? Yo creo que no. Pero no sólo en el vino; en nada. Y me parece que esta conversación sobre las maneras de hacer vino, pueden paroximarnos desde la filosofía, a pensar cómo vivimos en general, cuan tóxicas son nuestras vidas y nos pueden ayudar a demostrar que podemos encontrar los caminos de sanación. Y olé, me quedó de procesión de Semana Santa:)
Un abrazo muy fuerte y gracias por enlazarme, espero que realmente te haya intersado esa mirada.

J. Gómez Pallarès dijo...

Por desgracia, Malena, Sara es una isla incluso en su comarca. Si acabas encontrando su playa, encontrarás descanso pero no esperes que por mucha energía y vitalidad que el Priorat produzcan, encuentres ese tipo de relación con la naturaleza.
Por desgracia, de nuevo, la gente que vive de y para la naturaleza suele tener una aproximación distinta, incluso (sobre todo) al paisaje...paradójicamene no forma parte de sus vidas.
Lo comentábamos con un amigo hace bien poco, muy sensible (por orígenes y educación) a cómo trata la gente el paisaje del que vive, por así decir. En general la aproximación es más de crispación y de encono, que no de comprensión e integración. Estos días he estado pateando la Terra Alta, la Conca de Barberà y l'Urgell y he visto montones de ejemplos...
Todo el mundo tiene que hacer sus números y saber con qué y cómo quiere vivbir. Yo no voy a criticar nunca al que quiere sacar 12 kg de sus cepas (asistí, en silencio y estupefacto, a una conversación de éstas, en que el tema era, literalmente, "a ver quién la tiene más larga", es decir, "quién sacó más rendimiento de sus cepas" en la pasada vendimia), pero de ese vino, si lo sé, no beberé. Y si no lo sé, los dioses (y Dioniso el primero) me den criterio y nariz para saber distinguir las cosas. Y sólo digo que es afortunado aquél que puede acabar viviendo como él quiere, sacando 1 kg 1/2 de sus cepas, produciendo 20 mil botellas y vendiéndolas todas.
Por supuesto que me ha interesado tu mirada, aunque todavía la releo porque hay una aproximación que no sé si comparto...en fin, si hay que decir algo sobre tu post, será en tu casa, no en la mía!
Besos,
Joan

Malena dijo...

Lo que me vengo preguntando es si esa crispación y encono de la que hablamos es coyuntural o parte de la idosincracia. Y me da la sensación que es algo inherente al carácter vernáculo que además la coyuntura puede estar acentuando.
Desde la comunicación bien ejercida, con criterio político y sin escatimar recursos de la manera que se hace actualmente, se puede ejercer una buena pedagogía e ir construyendo otro sentimiento por el paisaje y la tierra y sobre todo Joan, por el propio trabajo. Aunque vengo teniendo la sensación que la apuesta, privada pero también pública, pasa más bien por la consolidación del modelo exportador que de mercado interno.
Hoy madrugo y me voy a charlar con René Barbier también de estas cosas. Es probable que de preguntar lo mismo a diferentes protagonistas de estas tierras y estos vinos saquemos algo en claro.
Por supuesto que me interesa conocer aquello que no compartes de aquel post...
Abrazos

J. Gómez Pallarès dijo...

Estoy tan harto de Blogger que ya no sé qué hacer. Me he pasao media hora escribiendo una larga respuesta a tu comentario, Malena, voy al "publicar, me da error y se come toda la redacción.
Me he propuesto ser sólo radical en mis sentimientos y en lo que hago, no en lo que digo, pero "la madre que los parió"!!!
Por resumir: estoy en el Priorat desde 1981 y, por lo tanto, siendo de fuera he vivido muchas historias de dentro. Sólo puedo decir, por no alargarme ni repetirme (que es cosa que no me soporto), que el Priorat es una comarca muy dura, y no sólo por la tierra de llicorella qu ese trabaja en algunos de sus pueblos...
Sigo la conversación en tu sitio.
Besos y buen viaje. Seguro que aprendes mucho con René Barbier. De mis dos últimas conversaciones cin él he recordado algo fundamental: la "joie de vivre" no sólo hay que sentirla y ejercerla. Hay que saber transmitirla. Y eso René lo hace de maravilla!
Besos,
Joan

sara pérez dijo...

......
Un milió de gràcies per aquest escrit....Tens una capacitat aterradora d'entendre, connectar i transmetre, talment com si fossis un catalitzador... però aparentment sense distorsió...
Llegint-te se m'ha fet clar....
Petons i mil gràcies de nou.!

J. Gómez Pallarès dijo...

Podria ser que amb el que has escrit, Sara, amb la teva sincera opinió sobre el meu text, que no volia ser altra cosa que petit altaveu del que vaig sentir i del que sovint el bec, hàgim completat el cercle més gran dels molts que formen part de la teva vida?: el cercle que (secretament) uneix el Priorat i el que tu hi fas amb els que bevem el vostre vi arreu del món?
De debò: moltíssimes gràcies per haver sortit en públic a dir el que has dit.
Això sí que dóna sentit a la part pública de la meva vida com a bevedor de vi. Ja ho deia el poeta, potser en el seu text més dionisiac: és quan dormo que hi veig clar..és quan ric...al bassal de sota l'era...
És quan bec els vostres vins d'ara que hi veig clar...
Gràcies...? Tu les tens totes!!!
Joan

Publicar un comentario