La mort de Joan Solà m'ha trasbalsat més del que hauria imaginat. Mai no hi vaig tenir tracte professional ni personal, a pesar que tots dos (com tants d'altres...) hem convertit la llengua i les paraules en un dels motors de la nostra vida, del nostre aprenentatge i del nostre ensenyament. N'havia (secretament) admirat l'enteresa davant l'enveja acadèmica, la integritat davant les venjances d'algun dels seus "iguals" i la capacitat d'obrir-se a la finestra pública (més de 1000 articles setmanals a la premsa!). Sent, en un sentit estricte, profundament polític (com jo em sento també), no tenia cap filiació política reconeguda, ni usava la llengua com a "arma". La política, entesa a l'aristotèlica, anava amb ell, sense més: la posició clara i argumentada davant de qualsevol fet. El raonament, dit o escrit, li sortia natural amb paraules i girs que, a estones, tenien la flaire de Pla: brillant, net, transparent, tallant com el matí d'hivern a l'Empordà, després de la tramuntana. M'ha trasbalsat la seva dimensió humana, també, que he conegut després de la mort (de mortuis, nil nisi bene...) i la seva voluntat, sabent-se a la vora del moment que ens ha de convertir a tots en ombra, de dir adéu amb la dignitat que ha estat el seu senyal distintiu. Ho va fer al diari Avui, ara fa poc més d'una setmana.
El títol que encapçala aquest "post" em ve de la tarda del dia de la seva mort. El programa de la Sílvia Coppulo a CatRàdio va llençar la pregunta, que m'ha deixat pensant durant hores i dies: què faríem si fóssim Joan Solà? Quina hauria de ser la nostra actitud, m'atreveixo a dir, davant del món, en relació a la llengua que ens ha vist néixer i créixer, la llengua que ens ha fet, senzillament, ser com som? De llengües, a la vida de les persones inquietes, n'hi ha moltes (i jo sóc dels que les fa servir amb delit), però només una t'uneix, com a individu, amb un poble, amb una història, amb una cultura. La meva llengua, com la de Solà, és la catalana i, tal i com ell ens aconsellava al darrer article, la visc amb dignitat i confiança, l'uso amb orgull com a hereu d'un patrimoni del que no vull ni puc renunciar. I com que això no és un "post" sobre llengua i política (cauríem en la temptació de vincular el que dic amb la conjuntura actual), sinó sobre l'ús de la llengua catalana a partir de l'exemple de Joan Solà, em dic (amb ell): de què ens serveix una llengua si no és per crear-hi comunicació i bellesa? De res. Què hauria de fer si fos una mica Joan Solà? Comunicar i crear bellesa en català.
Em quedo amb el primer verb i deixo la consideració del segon a l'amable lector. Aquest bloc parla de vins i del seus menjars. I no vull que sigui altra cosa. Si fos Joan Solà, fruiria en públic de la meva llengua, de la mateixa manera que ho faig en privat. Si fos Joan Solà, convertiria la meva finestra de contacte amb vosaltres en una eina més d'aquest gaudi i la faria servir amb més consciència. Si fos Joan Solà, escriuria més en català. Sobre vins i els seus menjars, és clar. M'agradaria pensar que aquesta reflexió en veu alta no espantarà els lectors que viuen altres realitats lingüístiques. No deixaré d'usar altres llengües per comunicar-me. Només dic que si tots fóssim una mica Joan Solà, la dignitat i el plaer que ell reclamava en l'ús del català serien tota una altra cosa i tindrien un pes diferent en la nostra consciència. Ara que ens falta, si tots fem una mica de Joan Solà i ens considerem dipositaris del seu llegat intel.lectual, les coses milloraran. Lentament, sí. Amb dificultats, també. Però milloraran. Som-hi doncs!
Els Bassots 2007, d'Escoda-Sanahuja (Prenafeta, DO Conca de Barberà). Joan Ramon Escoda: idees clares, consciència de terrer, amor per la fruita. Mínima intervenció, respecte pel cicle de la planta i de la terra que l'alimenta. Llevats de la vinya i de la pruïna, fermentació natural. No hi ha filtratge, clarificació ni estabilització. Biodinàmic que completa el cicle (persones, animals, natura). N'hi ha molt pocs com ell a casa nostra. Els seus vins s'han de conèixer. Els Bassots 2007 (des d'aquesta anyada, no afegeix sofre): vi d'una sola vinya, a 450 metres. Terreny d'argila i calcari. 12,5%. 15 €. Quatre mesos de roure francès. Mel d'acàcia. Blat de moro torrat. Fresc i salí. Pedra foguera. Cos i estructura. Cotna de porc. Fòsil. Òxid de ferro. Necessita aire i temps, aquest vi, però qui hi té paciència, és recompensat! Farigola. Espígol florit. Fusta vella. Navalla i fred cru d'hivern. S'aprima amb les hores, balla lleuger al paladar. El millor elogi? M'ha recordat no poc Les Fouchardes 2007 de Mark Angeli, pel meu gust, un dels millors chenins (en monopole) del Loira. 27 €. El mateix raïm. La mateixa sensibilitat cap al terrer. Estilet vestit de seda groga. Acer que entra profund. Sec. Tallant. Mineral. Altre cop l'espígol. Mel d'acàcia. Més netedat i frescor que Els Bassots. Vet-ho aquí el camí.