06 diciembre, 2010

Recaredo

Les vinyes a la tardor, quan han fet tot l'esforç i comencen el ben guanyat descans, tenen un aire especial. De lluny, els pàmpols que hi queden, reflecteixen com mai la llum esmorteïda del cel i els colors de la terra: vermellosos, ocres, torrats, dolç pansiment. De la vora, les restes de la voracitat et saluden de la planta estant, com dient: "ep!, que encara en quedem alguns!" De brots de raïm, és clar: agafar aquell gotim de xarel.lo que ha fet un lleu inici de pansiment al cep, ha començat a reduir líquid i concentra sucres d'una manera natural, conservant encara la frescor de la fruita...hummm, m'esborrona pensar què es podria fer amb uns quants kg d'aquest raïm... A Catalunya, jo tinc una flaca per les vinyes de tardor que reposen a la vora de les nostres dues muntanyes benedictines: el Montsant i Montserrat. De les vinyes que, des de l'alt Penedès miren al nord, se'n parla menys que de les altres, però tenen una perspectiva i un accés a Montserrat que també són un espectacle.

Jo mateix a la Vinya d'en Mota, foto de Víctor Franco

La familia Mata em va donar una ocasió única, fa ben poc, no només de tornar a gaudir d'aquesta mirífica visió, sinó de trepitjar a fons les seves vinyes del nord i de parlar, sense mirar el rellotge, de com (posem pràcticament des del 2000) s'estan fent les coses als camps de Recaredo. Va ser amb uns quants bons amics (entre ells l'autor d'aquestes fotos, en Víctor Franco) i amb la guia de Ton Mata (la tercera generació de Mata a Recaredo) i de Joan Rubió. Ells, amb el recolzament (sempre present, però molt respectuós envers les decisions dels joves), del Sr. Mata, pare d'en Ton, han fet el tomb del mitjó al celler, sense perdre mai de vista els origens i la manera de pensar de l'avi, en Josep Mata Capellades. L'especialíssim tast que vam fer ens ho demostrà: el vi de 1984 responia als mateixos paràmetres essencials que la casa, avui, no ha perdut. Al contrari, gràcies al treball al camp, sobretot, i a la comprensió cada cop més profunda que en Ton i en Joan tenen dels seus terrers, les coses estan girant, lentament però dràstica, cap als origens. I aquests no són altra cosa que la terra i el seu entorn, és clar.

Després de païr la visita, les explicacions i les actituds d'en Ton i en Joan, la meva conclusió és clara: és fantàstic que al capdavant d'un celler hi hagi enginyers i gent amb clar esperit científic. Sabeu per què? Perquè no es mouen ni prenen una decisió que no tinguin proves clares i contundents que el que fan millorarà el que es feia abans. Així de clar treballa Recaredo, en col.laboració amb l'INCAVI i amb laboratoris que els ajuden a entendre allò que, amb les seves decisions, pot passar a la terra que alimenta els seus ceps. I per a un tipus com jo, que té ben clar que no hi ha altre camí possible de futur que el del vi natural sortit del conreu biodinàmic i, si és possible, del treball també biodinàmic al celler (les dues coses no són sempre possibles al mateix temps i aquesta és una de les que, en la seva segona vessant, encara han de millorar), és molt significatiu que Ton Mata i Joan Rubió hagin arribat a la conclusió que "la biodinàmica ha estat el camí natural per fer millors vins i, sobretot, per fer vins que expressin millor el territori". N'hi ha poquíssims, els comptaria amb els dit d'una mà i em sobrarien dits, que hagin arribat a la mateixa conclusió a la DO Cava i al Penedès. Els aliats naturals de la planta són potenciats. Els seus enemics naturals són combatuts amb "armes" tan naturals com ells: les colònies de fongs dolents (sobretot mildiu i oïdi en aquestes vinyes) són combatuts amb els fongs que genera el D500, altíssimes poblacions de penicilina natural.

Els vins tastats a Recaredo, foto de Víctor Franco

Si no hi ha aigua, no hi ha viticultura. En un territori com el de les vinyes de l'alt Penedès (calcari, nòdols, recs i rierols arreu, les terres que es mouen cap al mar, poca capacitat de fixació d'un sòl escorredís), el manteniment de la coberta vegetal ajuda la planta a fixar les arrells a una major profunditat (per tant, a xuclar de més avall) i, amb elles, es fixa el terra. El D501 ajuda a recollir i retenir la humitat d'una manera també natural. Aquí no hi ha rec artificial perquè no cal. Seguiria i no pararia. La manera ferma, sòlida, convençuda, científicament ben establerta amb la què en Ton i en Joan basen les seves decisions allunya per complet el "fantasma" esotèric (que alguns s'entesten en veure) de la biodinàmica i l'acosta allà on ha de ser: la millor preservació del terrer i del seu entorn, la seva més pura expressió en forma de vi es produeixen amb aquesta aproximació. La feina de Recaredo es basa només en vinyes 100% seves, certificades de cultura ecològica (CCPAE), verema manual, mosts exclusivament seus, criança mínima de 30 mesos, criança amb tap de suro natural, aclarit manual, desengorjat manual sense congelació del cap de l'ampolla i una etiqueta modèlica on, a més de tot això, sempre s'especifica l'anyada, els mesos de criança i la data del desengorjat.

Recaredo és, per tot el que acabo de dir, un paradigma, un exemple a seguir. Que podria quedar-se en anècdota, és clar, si no fos perquè els vins responen, i com!, a tot el que acabo de descriure. Ho van fer el dia que el Consell Regulador de la DO Cava va fer una presentació de la major part de caves reserva i gran reserva (el passat 20 de setembre). Allà vaig poder comparar, en condicions d'igualtat, els caves que "lluiten" amb Recaredo en el món de la llarga criança. El seu Brut de Brut 2003 va ser un dels que més vaig valorar aquell dia, junt amb altres tres caves diferents, però també molt bons: el Cuvée 1997 Mas Via de Cava Mestres, el Gran Reserva de la Finca 2005, de Raventós i Blanc i l'Huguet brut nature clàssic 2006, sense licor d'expedició). A més, i que en quedi constància, en el reialme dels rosats (ja ho sabeu, la meva perdició...), on gairebé tothom busca però no sempre troba, l'Intens 2007 de Recaredo (82% PN + 20% monastrell) va ser, de llarg, el millor, junt amb el Brut Rosé d'Heretat Mas Tinell (100% trepat) i el reserva brut nature Microcosmos de Llopart (gairebé el mateix ensamblatge que el Recaredo!).

I ho van fer, naturalment, el dia de la visita a la vinya i del tast al celler. Va ser especial. No podia ser d'altra manera si el tast es fa al cor de l'enoteca de la familia (dins les entranyes de Sant Sadurní) i comença amb un Turo d'en Mota 2000, segueix amb el del 1999 (primera anyada al mercat) i, després de passar per la Reserva Particular 2001 Josep Mata Capellades, se'ns fa endinsar en la Reserva particular de l'enoteca (no venals, és clar) en les seves anyades 1998, 1996, 1995, 1991 i 1984 (la darrera de la que conserven ampolles, vuit!, que és molt emocionant per la familia perquè també és la darrera on l'avi hi va deixar l'empremta). És en un tast així on notes, de debó, que tot i haver canviat tant les coses (amb la tercera generació), el relat del vi és el mateix: el 84 (25 anys amb les seves lies fines...), desengorjat al moment, és un vi intens, vivíssim de colors i d'olors, amb un buquet únic, perfectament equilibrat. Emoció i sorpresa que es van repetint, amb diferents intensitats difícilment comparables entre elles, des dels monovarietals de xarel.lo de Turó d'en Mota (el 99 està, ara mateix, més mineral, més expressiu del terrer que el 2000, amb una fruita finíssima), fins als cupatges (sempre entre el majoritari macabeu i el minoritari xarel.lo) on, aquell dia, van destacar el Reserva Particular 2001 (també a la venda), amb uns aires de gran serietat i antigor, avellana, torró, records de tarda de Nadal. Aquests dos em van impressionar. Com ho feren, sobretot, els de l'any 96 (molt elegant i precís) i el ja comentat del 84 (gran anyada al Penedès, que mantenia una acidesa i una vivor modèliques).

Passat i present, sí, i esplèndids, però sobretot futur. Vaig aprendre, el mig dia que vaig passar amb la gent de Recaredo, que de les lliçons del passat i de l'estudi del present és on es conquereix el futur. Ells hi seran, no en tinc cap dubte.

PS. Quan ja havia redactat aquest article, en Ton Mata em passa, amb indissimulat i lògic orgull, la certificació Demeter d'Agricultura Biodinàmica, que acaba d'obtenir Recaredo, emesa el 23 de novembre de 2010 i vàlida (és la primera!) fins al 31 de desembre de 2011. És la cirereta del pastís que us he comentat avui. Per fer les coses ben fetes no cal que te les certifiqui ningú. Només cal fer-les i el vi ja parlarà! Però quan es volen fer amb rigor i mètode, com fan a Recaredo, és molt lògic, fins i tot millor, que un organisme extern et digui (a tu i a tot el món) que ho fas com cal. Moltes felicitacions!!!

4 comentarios:

SIBARITASTUR dijo...

Y también hablando de cavas rosados, probé hace poco el Llopart, estaba demasiado agresivo, creo que estab degollado recientemente. Sim embargo me sorprendió y me gustó el equilibrio del Vilarnau.
En esa presentación fué curioso probar distintos cavas de reciente degüelle que dejaban la lengua dormida, no me gustan así.

J. Gómez Pallarès dijo...

Cuanta mayor crianza tengan los cavas o espumosos, S., claramente más hay que saber su degüelle para poder tomarlos, por lo menos, seis meses después del mismo.
El ejercicio gustativo que hicimos en Recaredo (tomar después de un degüelle ipso facto un cava con 25 años de reposo...) tiene su miga y su gran riesgo. La cosa salió bien pero dentro de seis meses, ese mismo cava hubiera sido la repanocha.
Puede que con el Intens 2007 de Recaredo o el Microcosmos de Llopart no sea necesario tanto reposo (entre otras cosas porque no pongan al mercado las botellas cone sa intención), pero un poco hay que darle seguro.
Ya sabes, además, que tienen un ensamblaje muy patrecido.
Saludos!
Joan

Víctor Franco dijo...

Magnífica experiència Joan,

sens dubte he de donar les gràcies a la família Mata per obrir-se d'aquesta manera i a tu per a fer-me partícip. D’allà vaig treure molt interessants conclusions, però a la vegada encara més dubtes.

Per fi he finalitzat la sessió de fotos de la visita. Espero que sigui del vostre grat.

Una abraçada.

J. Gómez Pallarès dijo...

Gràcies per la feinada d'edició de les fotos, Víctor, realment la seqüència val molt la pena. Algunes fotos de les vinyes t'han quedat espectaculars i alguna de les copes del tast, també. Jo no diré mai que m'hagin resolt tots els dubtes, oi?, però reconec que ara esperaré amb expectació aquelles primeres ampolles que ja hagin nascut del conreu de la vinya 100% biodinàmic, tal i com l'ha certificat Démèter.
Si tinc molt clar què fa i com ho fa en Franck Pascal, la Françoise Bereche, en Pierre Larmandier, en Jêrome Prévost, etc., què vols que et digui...tenir algú aquí a casa nostra que busca alguna cosa semblant, gairebé em fa il.lusió!
S'ha d'anar veient, és clar, però la cosa la tinc clara. I les que encara no tinc clares, crec que és més perquè no poden ser radicals en segons què (al celler, sobretot), que no pas perquè no vegi també el camí.
Salut!
Joan

Publicar un comentario en la entrada