07 noviembre, 2010

Château Palmer amb Lavinia

caelis taula bona

Una taula ben parada alegra l'ànim, conforta l'esperit i predisposa a un bon menjar i millor beure. Quan vaig veure la taula parada del Caelis de Romain Fornell vaig pensar "avui és un bon dia!" Precisió, elegància, sobrietat i un punt de luxe desfermat (els daurats...). Convocava Marie-Louise Banyols, una de les persones més importants de Lavinia, el cor del seu negoci, per dir-ho fàcil: és qui busca i fa buscar i, sobretot, qui dona el vist-i-plau als vins que es venen a les seves botigues. Un d'ells, amb seguretat no dels més accessibles (per la cotització de les seves ampolles), va ser el protagonista de la trobada: Château Palmer. Amb mi no ho tenien fàcil, però no ho sabien, és clar...Després de molt passejar i beure pel Bordelais, estic una mica fart de com tracten la fruita, en general, i de com ens fan passar pels preus que volen, manipulats i tergiversats pels grans comerciants i per certa franja de mercat vínicament esnob. Per dir-ho ras i curt: costa força trobar satisfacció a bon preu a Bordeus. Massa especulació, massa intermediari, massa interès creat. Ho he viscut moltes vegades: la gent d'allà agafa el cotxe i sap perfectament on anar a comprar qualitat a bon preu. Això costa molt que arribi aquí...

Château Palmer és un dels grans noms al Médoc (sí, cert, és "només" troisième cru classé à Margaux", però és que quan tocava no van fer els deures...) i la Société Civile que ara n'és propietària cuida molt els detalls, ha fet créixer el nom del château i en surten coses ben interessants. Vam tastar i menjar molt de gust, amb els comentaris sempre crítics i encertats de Marie-Louise (un esperit obert i molt ben preparat) i la preciosa informació que aportava Bernard de Laage de Meux (potser serà noble pels cognoms, però també és planer i amable, molt culte i extremadament coneixedor del seu territori i del que porta entre mans), el director de desenvolupament de la casa. Vam començar amb un Alter Ego 2006. La seva entrada és una mica accelerada, tant en nas com en boca: la fusta destaca massa i la malolàctica, massa tendra, pesa en el conjunt. Merlot madura (veremada a la segona quinzena de setembre), iogurt de maduixa, compota ensucrada de maduixes. Cau amb una certa rapidesa. Al cap de mitja hora, però, un detall comença a revifar-lo: l'Alter Ego sempre du cabernet sauvignon i merlot, i prou. Però al 2006 hi van posar un 6% de petit verdot! La solidesa i aspror d'aquest raïm acaben aportant una frescor i uns cítrics que la primera fruita, intensa però massa madura, havien amagat.

El rei de la sessió va arribar aviat: Château Palmer 1995. Els anys i el bon envelliment en ampolla fan molt bé a aquests vins de Margaux. I es nota, en aquest 95, que el desequilibri a favor de la merlot (51% davant un 40% de cabernet sauvignon: Palmer sempre s'ha caracteritzat pel tracte preferent al seu merlot!) ha estat compensat pels anys i per l'excel.lent contrapunt que li ofereix el cabernet franc (9%). Aquest és el perfil del Médoc que més m'agrada i potser és més St.Julien que Margaux...auster, fi, molt personal, amb els torrefactes molt en segon terme (fusta de cedre) i cert tipus de fruita negra (no de bosc!) que hi domina (figues madures i prunes). És un vi elegant, poc voluptuós, rectilini, que va protagonitzar el millor del dinar en la seva combinació amb un colomí d'Araitz, fet "saignant" i confitat amb tinta de calamar a l'estil d'un civet. Extraordinari vi per a qualsevol caça. Marie-Louise dèia que es ven a 225 € però jo l'he trobat a la xarxa per 150 €. Molt car, sí, però és d'aquelles ampolles que compartiries amb 9 bojos com tu a 16 € per cap.

palmer_etiquettechateaupalmer1995_1822_640

Château Palmer 1998 va sortir, en paraules de Bernard de Laage, el més Palmer de tots els vins de la sessió. Té un perfil més licorós, és més voluptuós, amable i integrat ("fondu" en diria un francès), encara que el seus tanins són, potser, els més "borgonyons" de tot el que vam beure, una mica "quadrats". Hi ha molta més merlot i cabernet sauvignon que mai (52%+43%) i un mínim 5% de cabernet franc, que queda (en la meva opinió) molt diluït en la mescla. Amb uns quants anys més, serà un gran clàssic: fresc i fi, vendrà, com dèia Marie-Louise, una part de la seva ànima al perfil d'un rioja clàssic, d'aquells que gairebé ja no es fan. Château Palmer 2006 no em va agradar. El vam beure massa jove...Delicat, força, però amb un domini del "petit Suïse" i dels làctics excessiu. És un vi que es pot comprar, però que s'ha de guardar molts anys. L'estrella de la sessió havia de ser (parlo del meu nas, és clar...) el que ara en diuen Château Palmer Historical XIXth Century Wine L.20.07. Sota aquest nom incomprensible s'hi amaga el més reconeixedor Château Palmer Hermitagé, l'heureu d'una vella tradició que barrejava syrah d'Hermitage amb els raïms del Bordelais! En Lluís Ariza ho explica molt millor que jo! Capa més alta, és clar, que la resta de vins tastats, més dens, intens i mediterrani que atlàntic (quina obvietat!), una mica pesant en boca, encara que els seus aromes (pebre vermell, clau, garriga i agulla de pi) arriben clars. És un vi de molt escassa producció (no és pot identificar com de Bordeus ni poden posar-hi l'anyada: aquest, ja ho veieu, era 2007!), mai més de 400 caixes i molt car (250 €). En aquests moments dóna poc pel que val.

L'experiència de Château Palmer amb Lavinia va ser intensa i interessant des de tots punts de vista i els que la van fer possible (Maria-Louise i Montse!) tenen el meu agraïment. Em va confirmar, però, el que el meu esperit ha anat convertint en pòsit els darrers anys: el meu enamorament pel vi francès segueix intacte però està canviant de territori. Ara es troba més a la vora del Rhône, del Loire, de la Champagne i de la costa mediterrània de França. Al Bordelais es poden seguir trobant autèntiques meravelles a molt bon preu (per posar alguns exemples: Clos de Mounissens -amb un sauvignon blanc+sémillon deliciós-, Domaine du Rousset-Peyraguey - els Sauternes més accessibles i autèntics que mai he probat-, Château La Grave -la merlot més austera i fina-) però la gent no les coneix. Marie Louise es queixava, a més, que grans, extraordinaris, vins com els que vam tastar (les anyades 1995 i 1998 de Château Palmer), tenen una sortida molt limitada perquè el preu al que els ha de comprar, marca després un preu en botiga a l'abast de molt pocs. Són vins que qualsevol enamorat del vi hauria de poder tastar, però.

La foto de l'etiqueta de Château Palmer 1995 procedeix de la Winemedialibrary del Château i és reproduïda amb el seu coneixement.

14 comentarios:

Smiorgan dijo...

Joan...acabo de empezar a odiar :)
Llevo varios días hojeando mi nuevo atlas, dándole vueltas a Burdeos y Borgoña, y con ganas de probar algún cru classé, saber a que saben un Margaux, un Lafite, un Angélus, un Cheval Blanc...pero se desmadran los precios.
Me has dado envidia de la buena.
Saludos.

J. Gómez Pallarès dijo...

En condiciones "normales", querido amigo, yo estoy bastante como tú...Cheval Blanc tampoco he probado jamás...pero vaya, es lo que comento en un momento del post: lo mejor es unirse unos cuantos winegeeks (como les llama Manuel Camblor) y pagar a escote una buena e inmortal botella!!!
O eso o que en ciudades donde se organizan catas especiales, uno pille alguna buena oportunidad en la que, pagando una cantidad "módica", se le permita acceder a algunos grandes. Hace bien poco, como ya leiste, me pasò con L'Hermitage...
Buen domingo, ya con la Sagrada Familia consagrada y dedicada!!!
Joan

Smiorgan dijo...

Ya, la idea de juntar a unos pocos dispuestos a pagar ente todos lo que vale uno de esos vinos ya se me ha ocurrido, pero han de darse varias coincidencias. En fin, todo se andará.
Saludos y que disfrutéis de la visita del peliblanco.

J. Gómez Pallarès dijo...

Por supuesto, es fácil de decir y difícil de hacer. Yo mismo, estuve integrado un tiempo en un grupo de cata donde podíamos hacer alguna de estas acciones. Y ahora, o pillo agrupaciones naturales y accidentales o no hay manera!
Lo del Santo Padre pone a nivel espectáculo, la verdad. No voy a entrar en tema "creencias", pero no se puede negar que la liturgia vaticana, aunque sea en Barcelona, es de las que se hacen mirar. ¡¡¡Y esos zapatos rojos!!!
En fin...que ya terminó! Concentrémonos de nuevo en los vinos y, por qué no, en los vinos de misa!!!
Joan

Smiorgan dijo...

Uf, pues a mí me aburre mucho mucho ya su discurso, sus ideas, su cara...
En fin, no es sitio ni momento para estas discusiones, tienes razón (para estas cosas tengo mi otro blog).
Saludos.

J. Gómez Pallarès dijo...

Ahora empezaría a liarme con los Vinsanti y con los vinos de misa de Tarragona, pero sería "mear" directamente fuera de tiesto. Reconozco, ya para terminar esto del pontífice, que a mí no me aburre: intento seguir el hilo de su pensamiento y no deja de impresionarme el hecho de que, sin conocerle de nada (ni tan siquiera lo que ha escrito), mucha gente tiene una devoción tremenda por él. No es por su carisma, claro...
Reconozco, también, porque no lo habñia visto jamás, que me ha interesado ver cómo era el ceremonial de consagración de una basílica.
En fin...deformaciones que uno tiene!
Joan

Smiorgan dijo...

No te discuto lo que de histórico puede tener cualquier religión, Joan, pero yo me he ido radicalizando con respecto a todas ellas, y sólo me empieza a merecer respeto la gente que adora al sol, la luna, los volcanes y el rayo :) Todo lo demás cada vez me gusta menos, y cada vez creo más que ninguna religión resiste un análisis en profundidad de lo que defiende y promueve, sin que vaya siendo obvio y claro lo que de verdad buscan e intentan mantener.
Eso si, los vinos de misa suelen ser una gozada :)
Saludos.

J. Gómez Pallarès dijo...

A mí, a nivel de experiencias místicas, me hubiera gustado poder probar el vino blanco de Château Palmer. Parece que sólo lo producen para los propietarios de la Société y sus compromisos y tenía esa secreta ilusión...
Otra vez será.
Yo para vino de misa, siempre celebro con de Müller!!!
Joan

Smiorgan dijo...

Tu lo que has hecho es liarme para que no pare de pulular por la web de Coalla y Lavinia mirando Burdeos y Borgoña, sin llegar claro a los niveles de Ch Palmer. Liante!
Saludos.

J. Gómez Pallarès dijo...

Pues con tu permiso, y para ventilar con honores este domingo que nos hemos dado, me permito:
1. en primer lugar, comerme mis palabras. Porque gracias a ti he estado revisando la web de Lavinia y he descubierto que venden en la red el Château La Fleur Cailleu 2006, de Paul Barre (Canon Fronsac, pero con un dominio de la merlot importante. Un vino que me gusta de veras). Paul Barre es quien está detrás de una de las bodegas que he citado al funal de mi post...
2. Donde Ramón Coalla tienen muchas cosas interesantes, también de Margaux. Puede que la más asequible pero que merece la pena sea el Moulin D'Angludet 2005 (de Margaux, como Palmer), con CS y merlot.
Los dos vinos están a precios asequibles para lo que es ese mercado y están apetecibles.
Esto de ser "liante" sin tener arte ni parte...como que me lo hago mirar un día de estos...
¡¡¡Todo sea por el vino!!!
Joan

Smiorgan dijo...

Tomo nota de esas sugerencias. Y no te lo hagas mirar, conocer a un liante de este tipo siempre se agradece.
Un saludo.

J. Gómez Pallarès dijo...

Es un placer, como siempre. Por comparar, muy entre comillas, Paul Barre, aunque sea máS al sur que Palmer, trabaja la merlot en Canon Fronsac con el mismo cariño con que la trabajan en Palmer.
Saludos,
Joan

Smiorgan dijo...

Hale, pues ya me has liado. Acabo de encargar en Coalla
- MOULIN D'ANGLUDET 2005
- CHATEAU PUY LA ROSE 2002 PAUILLAC
- DOMAINE D'ADELIE MERCUREY PC CHAMPS MARTIN 2007
Dos burdeillos y un borgoñita PC para hacer boca. Liante!
Un abrazo.

J. Gómez Pallarès dijo...

Ostras, Pedrín!!! Tengo que hablar con Ramón Coalla, ya!!!
Seguro que lo pasarás bién!!!
Un abrazo,
Joan

Publicar un comentario