30 octubre, 2010

Si fóssim Joan Solà

Joan Solà publicada a bages.omnium.cat

La mort de Joan Solà m'ha trasbalsat més del que hauria imaginat. Mai no hi vaig tenir tracte professional ni personal, a pesar que tots dos (com tants d'altres...) hem convertit la llengua i les paraules en un dels motors de la nostra vida, del nostre aprenentatge i del nostre ensenyament. N'havia (secretament) admirat l'enteresa davant l'enveja acadèmica, la integritat davant les venjances d'algun dels seus "iguals" i la capacitat d'obrir-se a la finestra pública (més de 1000 articles setmanals a la premsa!). Sent, en un sentit estricte, profundament polític (com jo em sento també), no tenia cap filiació política reconeguda, ni usava la llengua com a "arma". La política, entesa a l'aristotèlica, anava amb ell, sense més: la posició clara i argumentada davant de qualsevol fet. El raonament, dit o escrit, li sortia natural amb paraules i girs que, a estones, tenien la flaire de Pla: brillant, net, transparent, tallant com el matí d'hivern a l'Empordà, després de la tramuntana. M'ha trasbalsat la seva dimensió humana, també, que he conegut després de la mort (de mortuis, nil nisi bene...) i la seva voluntat, sabent-se a la vora del moment que ens ha de convertir a tots en ombra, de dir adéu amb la dignitat que ha estat el seu senyal distintiu. Ho va fer al diari Avui, ara fa poc més d'una setmana.

El títol que encapçala aquest "post" em ve de la tarda del dia de la seva mort. El programa de la Sílvia Coppulo a CatRàdio va llençar la pregunta, que m'ha deixat pensant durant hores i dies: què faríem si fóssim Joan Solà? Quina hauria de ser la nostra actitud, m'atreveixo a dir, davant del món, en relació a la llengua que ens ha vist néixer i créixer, la llengua que ens ha fet, senzillament, ser com som? De llengües, a la vida de les persones inquietes, n'hi ha moltes (i jo sóc dels que les fa servir amb delit), però només una t'uneix, com a individu, amb un poble, amb una història, amb una cultura. La meva llengua, com la de Solà, és la catalana i, tal i com ell ens aconsellava al darrer article, la visc amb dignitat i confiança, l'uso amb orgull com a hereu d'un patrimoni del que no vull ni puc renunciar. I com que això no és un "post" sobre llengua i política (cauríem en la temptació de vincular el que dic amb la conjuntura actual), sinó sobre l'ús de la llengua catalana a partir de l'exemple de Joan Solà, em dic (amb ell): de què ens serveix una llengua si no és per crear-hi comunicació i bellesa? De res. Què hauria de fer si fos una mica Joan Solà? Comunicar i crear bellesa en català.

Els Bassots 2007

Em quedo amb el primer verb i deixo la consideració del segon a l'amable lector. Aquest bloc parla de vins i del seus menjars. I no vull que sigui altra cosa. Si fos Joan Solà, fruiria en públic de la meva llengua, de la mateixa manera que ho faig en privat. Si fos Joan Solà, convertiria la meva finestra de contacte amb vosaltres en una eina més d'aquest gaudi i la faria servir amb més consciència. Si fos Joan Solà, escriuria més en català. Sobre vins i els seus menjars, és clar. M'agradaria pensar que aquesta reflexió en veu alta no espantarà els lectors que viuen altres realitats lingüístiques. No deixaré d'usar altres llengües per comunicar-me. Només dic que si tots fóssim una mica Joan Solà, la dignitat i el plaer que ell reclamava en l'ús del català serien tota una altra cosa i tindrien un pes diferent en la nostra consciència. Ara que ens falta, si tots fem una mica de Joan Solà i ens considerem dipositaris del seu llegat intel.lectual, les coses milloraran. Lentament, sí. Amb dificultats, també. Però milloraran. Som-hi doncs!

Els Bassots 2007, d'Escoda-Sanahuja (Prenafeta, DO Conca de Barberà). Joan Ramon Escoda: idees clares, consciència de terrer, amor per la fruita. Mínima intervenció, respecte pel cicle de la planta i de la terra que l'alimenta. Llevats de la vinya i de la pruïna, fermentació natural. No hi ha filtratge, clarificació ni estabilització. Biodinàmic que completa el cicle (persones, animals, natura). N'hi ha molt pocs com ell a casa nostra. Els seus vins s'han de conèixer. Els Bassots 2007 (des d'aquesta anyada, no afegeix sofre): vi d'una sola vinya, a 450 metres. Terreny d'argila i calcari. 12,5%. 15 €. Quatre mesos de roure francès. Mel d'acàcia. Blat de moro torrat. Fresc i salí. Pedra foguera. Cos i estructura. Cotna de porc. Fòsil. Òxid de ferro. Necessita aire i temps, aquest vi, però qui hi té paciència, és recompensat! Farigola. Espígol florit. Fusta vella. Navalla i fred cru d'hivern. S'aprima amb les hores, balla lleuger al paladar. El millor elogi? M'ha recordat no poc Les Fouchardes 2007 de Mark Angeli, pel meu gust, un dels millors chenins (en monopole) del Loira. 27 €. El mateix raïm. La mateixa sensibilitat cap al terrer. Estilet vestit de seda groga. Acer que entra profund. Sec. Tallant. Mineral. Altre cop l'espígol. Mel d'acàcia. Més netedat i frescor que Els Bassots. Vet-ho aquí el camí.

La foto de Joan Solà procedeix de la pàgina web d'Òmnium al Bagés.

8 comentarios:

fina dijo...

Quines belles paraules¡¡¡, escrius i dediques a Joan Solà. Moltes gràcies.
Demà dia 1 de novembre, faran a Catalunya Radio un programa especial com homenatge al filòleg Joan Solà.
fins aviat:)) A casa ja t'hem afagit als preferits.¡¡¡

J. Gómez Pallarès dijo...

Moltes gràcies, Fina, per dir-hi la teva! I per considerar-me uan lectura possible a casa vostra. Seguirem escrivint sobre vins i menjars, en català i en castellà, però tenint sempre present el tarannà i la manera de fer de Joan Solà.
No sé si podré sentir massa el programa de demà...tinc partits del meu fill petit i hauré d'anar per mitja Catalunya...
Salut,
Joan

jareay dijo...

Hola Joan!
No coneixia massa en Joan Solà, havia llegit algun article seu i sobretot darrerament que vaig veure la seva magnífica intervenció al Parlament on, probablement, a més d'un li va caure la cara de vergonya. Home honest i estimat pels seus alumnes hauria de ser un exemple per molts catalans. Descansi en Pau.

Tornant al tema vins i concretament al vi Els Bassots, m'ha agradat molt el teu comentari. Jo potser no vaig tenir la paciència amb aquest vi i em va decebre, em va cridar l'atenció al ser un vi de varietat chenin, però no em va convèncer, el vaig trobar fins i tot un pèl aspre. Del mateix Celler si que m'havia agradat el seu negre Les Paradetes, però el blanc... no del tot.
Salut!

J. Gómez Pallarès dijo...

Hola, Jareay!
Dels vins negres d'em Joan Ramon Escoda el que m'agrada amb més regularitat és La Llopetera, més que Les Paradetes o el Coll del Sabater. Trobo que La Llopetera és una de les dues expressions de la pinot noir més interessants que hi ha al sud dels Pirineus (l'altra és la d'en Tono Gelabert). Vaig tenir el goig, fins i tot, de tastar-ne una mànum del 2003 amb en Joan Ramon un dia (en un tast públic), i estava impressionant.
Salut,
Joan

aficionat dijo...

Joan,
Un article sentit i rodò. Les meves felicitacuions.
Carles Ginès

J. Gómez Pallarès dijo...

Moltes gràcies, Carles. Tot i que és cert que no estava en tot d'acord amb en Joan Solà, la seva petjada és molt forta i cal mantenir-la. Encara em fa fer pensar més un darrer article d'opinió d'Albert Branchadell ("La lengua que deja Joan Solà", a El País de no recordo quin dia...tinc l'article escapçat davant meu!) on, tot parlant de la visió pessimista que sobre el futur de la llengua catalana tenia en Solà, proposa (i crec que té raó) que la salvació del català només podrà ser en una societat que visqui un plurilingüisme ordenat i que, cada cop més, serà diversa. Aquest és el greu error que, en la meva opinió, es comet en aquest debat lingüístic: no és identitari perquè aquest país ha deixat de ser allò que ens pensàvem fa vint anys que podria ser. Negar-ho és estimbar-se realitat avall. El país és multilingüe, no bilingüe. Ens agradi o no, és així, i el que cal fer és que el català actuï com a eix vertebrador des de l'escola. Però si pensem que ha de ser l'únic, ens equivocarem.
Salut,
Joan

jareay dijo...

Hola Joan!
Estic d'acord amb tu, som multilingües, però convindràs amb mi que els atacs que reb el català des de molts fronts només va encaminat a evitar, precisament, que el català sigui l'eix vertebrador des de l'escola, només s'ha de veure els darrers moviments que hi ha hagut en contra de la nostra llengua. I els que hi hauran!
Pel que fa al vi de La Llopetera, prenc nota, procuraré tasta'l properament. Se'm gira feina!

Salut!

J. Gómez Pallarès dijo...

Això, Jareay, no podran evitar-ho. Ja ho saps. D'altra banda, per molt ús preferent que es vulgui donar des de les lleis ai català o al castellà i, d'aquí, les batalles legals, la "batalla" de veritat és la del dia a dia. I aquí, per molt que digui una norma d'ús preferent, si l'empleat de l'ajuntament vol fer-ho en català, doncs ho farà en català. I si vol fer-ho en castellà, doncs ho farà en castellà. Crec que el més important, salvades les lleis fonamentals que són les que afecten al pes i paper de la llengua catalana en l'educació dels infants a Catalunya, és que cadascú (sense importància del lloc on és i treballa) es cregui la importància que la seva actitud té per mantenir el català en el lloc que li correspon en una societat que, ens agradi o no, cada vegada serà més multilingüe i cada vegada més culturalment diversa.
I vaja, totes les feines fossin tan plaens com aquesta!!!
Salut i bons vins!
Joan

Publicar un comentario en la entrada